SA NORMA NO DESCANSA

Passa es temps, i no mos movem gens. S’escenari està configurat per mantenir s’estatus quo intocable, fent que qualsevol novetat que atempti contra es principis sagrats de sa Norma no pugui tocar ni una coma de sa seva lletra. Per això quan apareix un llibre valent i rigorós com Sa norma sagrada se tanquen portes, se neguen audiències i se furten debats. Però, clar, precisament es contingut d’aquest llibre publicat fa uns mesos per sa Fundació Jaume III toca de rel tots es dogmes des catalanisme oficial, aporta dades i reflexions pertinents per posar en qüestió coses que s’han assimilat com a ‘normals’ per una part de sa societat, inclús per part d’aquells que no són nacionalistes.

A Balears es catalanistes conren s’unanimitat i es dogmatisme. Però ja deia es prestigiós intel·lectual nord-americà Walter Lippmann que “quan tots pensen igual, és perquè ningú està pensant” realment. Però no lis preocupa gens aquest fet, saben lo que fan, d’aquí sa seva fal·làcia habitual d’emprar s’etiqueta de ‘científic’ en es sentit més contrari possible, és a dir, com a dogma que no permet discussions. Norma i anatema, d’aquesta dinàmica bipolar no en surten ni, en es pas que anam, en sortiràn ja mai.

Per això, un des mantres des catalanisme a ses nostres illes consisteix en considerar com a 'col·loquial' o 'castellanisme' qualsevol variant que se faci de sa seva interpretació absolutista de sa normativa fabriana. En realitat es seu maximalisme sempre cova dins es desconeixement: pretenen fer creure an aquells que no dominen bé es tema que és il·legítim dur-lis sa contrària. Per això, confonen dialectal amb col·loquial, com ja denunciava Lluís Aracil, sacerdot des catalanisme durant sa Transició que després, ben igual que Mossèn Alcover dècades abans, va esser condemnat a s’ostracisme en baixar-se des carro. Així mateix, s’interpreta es concepte de diglòssia només en es sentit que lis convé, fent parts i quarts, quan realment es sentit originari des terme anava just en sa direcció contrària, és a dir, donaria lloc a sa defensa de ses modalitats balears.

Es problema per ells és que sa realitat és molt més complexa que lo que dicta sa seva Norma sagrada. I dins aquesta multiplicitat hi entren situacions per ells inimaginables com que filòlegs catalanistes defensin tesis de sa Fundació Jaume III. ¡Vade retro! Xerr sobretot d’en Albert Pla Nualart i es seu excel·lent Canvi d’agulles. Per un català més àgil, més ric i senzill (RBA 2015). Se tracta d’una obra col·lectiva de sa qual Pla Nualart, que també és es responsable lingüístic des diari Ara, ha estat s’artífex junt amb s’editor Enric Gomà. És molt simptomàtic que aquest llibre hagi tengut bastant més ressò a Catalunya que a Balears, senyal de que aquí encara romanem més enfonyats dins sa doctrina. Per qualque cosa contam probablement amb es Departament de Filologia Catalana més ortodox de tot s'àmbit lingüístic.

Es cas és que Pla Nualart és independentista, però, com deia, defensa unes idees sobre es català que són en gran part ses mateixes que sa Jaume III aplica a Balears. I precisament per sa seva orientació ideològica a n’en Pla Nualart, com tampoc a qualcuns dets seus col·laboradors (Màrius Serra, Ricard Fité, etc.), se les pot inhabilitar filològicament amb s’habitual ‘sambenito’ d’espanyolista.

¿I què diu aquest llibre? Si una cosa fa és criticar una interpretació dogmàtica i restrictiva d’en Fabra, un ‘ultrafabrisme’ que hauria deixat astorat an es mateix Pompeu. Bàsicament ses seves propostes se podrien resumir en 6 punts:

1) És preferible partir de s’intuició, lo que suposa assumir que una llengua és sa que és, i no sa que voldríem que fos. Per tant, en lloc de sancionar es parlants en nom d’una ultracorrecció robòtica, lo normal seria reconèixer sa llengua viva que parlen. Aquest requisit deixaria de costat un element decisiu des catalanisme com és s’enginyeria social.

2) S’ha d’assumir s’evolució de sa llengua, ses herències des passat. Una cosa és s’interferència des castellà (o de qualsevol altre idioma) i una altra molt diferent és sa pròpia evolució de s’idioma. S’idea de puresa molts de pics té intencionalitats polítiques, i quan són filològiques pequen d’arcaïsme.

3) Com que s’estàndar ja no és sinònim de formalitat, com reconeix es DIEC2, sa norma s’ha de flexibilisar i obrir-se. Per tant, ses formes col·loquials genuïnes no haurien d’esser considerades incorrectes.

4) S’hauria d’eixamplar es concepte de correcció, flexibilitzant es nucli dur de sa sintaxi fabriana, acostant-se així norma i ús. D’aquesta manera, per exemple, s’ús de s’article baleàric admetria una presència més enllà de lo col·loquial.

5) Com que un excés de lògica aplicada a sa llengua (pensem, per exemple, en ses combinacions des pronoms febles) la converteix en contrintuïtiva i, per tant, mala d'assimilar pes parlants, s’haurien de tolerar ambigüitats. Sa llengua no és un mecanisme fred que seguesqui només paràmetres lògics.

i 6) Lo ideal seria no mesclar dialectes, que cadascun tengui es seu propi estàndar, cosa que cumpleixen a València i en es Principat de Catalunya, però no encara a Balears. Segons Nualart, podria emprar-se un supraestàndar per situacions molt generals, però sempre combinant-lo amb sos estàndars regionals. No té sentit, i aquest treball hi estaria bàsicamente d’acord, que un medi públic de Balears com IB3 no aprofiti sa riquesa que permeten ses nostres modalitats. Es mateix Joan Veny ha reconegut que un estàndar general és “un estat patològic de la llengua” que coarta sa seva diversitat.

Resumint, sa Norma se basa amb ses normes ortogràfiques de 1913 i sa gramàtica de Fabra, que té ja un segle de vida, i aquesta aplicació estricta i de caire doctrinari que se n'ha fet ha perjudicat s’ús social i cultural de sa llengua. Xerram d’autèntiques Taules de sa Llei que ningú pot qüestionar, quan lo que fa falta, com diu Pla Nualart, és una bona dosi de realisme i de deixar s’ideologia a un costat perquè sa llengua sigui vertaderament útil, próxima i fluida.

En qualsevol cas, Canvi d'agulles defensa una visió oberta i plural de sa llengua, i aplicar aquí lo que funciona a altres bandes amb tota naturalitat. Per exemple, a l'Argentina, on empren un castellà que no és ni de bon tros es mateix que es d’Espanya, i ningú se posa ses mans en es cap. En cap cas s’entén que se pugui recòrrer a un Fabra sacralisat i estret per tancar boques i generar mites, com ja alertava Aracil a començaments des 80, abans de botar des barco nacionalista.

 (tribuna publicada hoy en El Mundo-El Día de Baleares)