Passa
es temps, i no mos movem gens. S’escenari està configurat per
mantenir s’estatus quo intocable, fent que qualsevol novetat que
atempti contra es principis sagrats de sa Norma no pugui tocar ni una
coma de sa seva lletra. Per això quan apareix un llibre valent i
rigorós com Sa norma sagrada se tanquen portes, se neguen
audiències i se furten debats. Però, clar, precisament es
contingut d’aquest llibre publicat fa uns mesos per sa Fundació
Jaume III toca de rel tots es dogmes des catalanisme oficial, aporta
dades i reflexions pertinents per posar en qüestió coses que s’han
assimilat com a ‘normals’ per una part de sa societat, inclús
per part d’aquells que no són nacionalistes.
A
Balears es catalanistes conren s’unanimitat i es dogmatisme. Però
ja deia es prestigiós intel·lectual nord-americà Walter Lippmann
que “quan tots pensen igual, és perquè ningú està pensant”
realment. Però no lis preocupa gens aquest fet, saben lo que fan, d’aquí
sa seva fal·làcia habitual d’emprar s’etiqueta de ‘científic’ en es sentit més contrari possible, és a dir, com a
dogma que no permet discussions. Norma i anatema, d’aquesta
dinàmica bipolar no en surten ni, en es pas que anam, en sortiràn
ja mai.
Per
això, un des mantres des catalanisme a ses nostres illes consisteix en considerar com a 'col·loquial' o 'castellanisme' qualsevol variant
que se faci de sa seva interpretació absolutista de sa normativa
fabriana. En realitat es seu maximalisme sempre cova dins es
desconeixement: pretenen fer creure an aquells que no dominen bé es
tema que és il·legítim dur-lis sa contrària. Per això, confonen dialectal amb col·loquial, com ja denunciava Lluís Aracil, sacerdot des
catalanisme durant sa Transició que després, ben igual que Mossèn
Alcover dècades abans, va esser condemnat a s’ostracisme en baixar-se des carro. Així mateix, s’interpreta es concepte de
diglòssia només en es sentit que lis convé, fent parts i quarts,
quan realment es sentit originari des terme anava just en sa direcció
contrària, és a dir, donaria lloc a sa defensa de ses modalitats balears.
Es
problema per ells és que sa realitat és molt més complexa que lo
que dicta sa seva Norma sagrada. I dins aquesta multiplicitat hi
entren situacions per ells inimaginables com que filòlegs catalanistes
defensin tesis de sa Fundació Jaume III. ¡Vade retro! Xerr sobretot
d’en Albert Pla Nualart i es seu excel·lent Canvi d’agulles.
Per un català més àgil, més ric i senzill (RBA
2015). Se
tracta d’una obra
col·lectiva de sa qual Pla
Nualart, que també és es responsable lingüístic des diari Ara,
ha estat s’artífex junt
amb s’editor Enric Gomà.
És molt simptomàtic que
aquest llibre hagi tengut bastant més ressò a Catalunya que a Balears,
senyal de que aquí encara romanem més enfonyats dins sa
doctrina. Per qualque cosa
contam probablement amb es Departament de Filologia Catalana més ortodox de tot s'àmbit lingüístic.
Es
cas és que Pla Nualart és
independentista, però, com deia, defensa unes idees
sobre es català que són en gran part ses mateixes que sa Jaume III aplica a
Balears. I precisament per sa seva orientació ideològica a n’en
Pla Nualart, com tampoc a qualcuns dets seus col·laboradors (Màrius
Serra, Ricard Fité,
etc.), se les pot inhabilitar
filològicament amb s’habitual ‘sambenito’ d’espanyolista.
¿I
què diu aquest llibre? Si
una cosa fa és criticar una interpretació dogmàtica i restrictiva d’en
Fabra, un ‘ultrafabrisme’ que hauria deixat astorat an es mateix
Pompeu. Bàsicament ses seves propostes se podrien resumir en 6
punts:
1)
És preferible partir de s’intuició, lo que suposa assumir
que una llengua és sa que és, i no sa que voldríem que fos. Per
tant, en lloc de sancionar es parlants en nom d’una
ultracorrecció robòtica, lo normal seria reconèixer sa llengua
viva que parlen. Aquest requisit
deixaria de costat un element decisiu des catalanisme com és
s’enginyeria social.
2)
S’ha d’assumir s’evolució de sa llengua, ses herències des
passat. Una cosa és s’interferència des castellà (o de qualsevol altre idioma) i una altra molt diferent és
sa pròpia evolució de s’idioma.
S’idea de puresa molts de pics té intencionalitats polítiques, i
quan són filològiques pequen d’arcaïsme.
3)
Com que s’estàndar ja no
és sinònim de formalitat, com reconeix es DIEC2, sa norma s’ha de
flexibilisar i obrir-se. Per tant, ses formes col·loquials genuïnes
no haurien d’esser considerades incorrectes.
4)
S’hauria d’eixamplar es
concepte de correcció, flexibilitzant es nucli dur de sa sintaxi
fabriana, acostant-se així norma i ús. D’aquesta manera, per exemple, s’ús
de s’article baleàric admetria una presència més enllà de lo
col·loquial.
5)
Com que un excés de lògica aplicada a sa llengua (pensem, per exemple, en ses combinacions des pronoms febles) la converteix en
contrintuïtiva i, per tant, mala d'assimilar pes parlants,
s’haurien de tolerar ambigüitats. Sa
llengua no és un mecanisme fred que seguesqui només paràmetres
lògics.
i
6) Lo ideal seria no mesclar
dialectes, que cadascun tengui es seu propi estàndar, cosa que
cumpleixen a València i en es Principat de Catalunya, però no encara a Balears.
Segons Nualart,
podria emprar-se un supraestàndar per situacions molt generals, però
sempre combinant-lo amb sos estàndars regionals. No té sentit, i aquest
treball hi estaria bàsicamente d’acord, que un medi públic de
Balears com IB3 no aprofiti sa riquesa que permeten ses nostres modalitats. Es
mateix Joan Veny ha reconegut que un estàndar general és “un
estat patològic de la llengua” que coarta sa seva diversitat.
Resumint,
sa Norma se basa amb ses
normes ortogràfiques de 1913 i sa gramàtica de Fabra, que té ja un segle de vida, i
aquesta aplicació estricta i de caire doctrinari
que se n'ha fet ha perjudicat s’ús social i cultural de sa
llengua. Xerram d’autèntiques Taules de sa Llei que ningú pot
qüestionar, quan lo que fa falta, com diu Pla Nualart, és una bona
dosi de realisme i de deixar s’ideologia
a un costat perquè sa
llengua sigui vertaderament útil, próxima i fluida.
En
qualsevol cas, Canvi d'agulles defensa una visió oberta i
plural de sa llengua, i aplicar aquí lo que funciona a altres bandes
amb tota naturalitat. Per exemple, a l'Argentina, on empren un
castellà que no és ni de bon tros es mateix que es d’Espanya, i ningú se posa ses mans en es
cap. En cap cas s’entén
que se pugui recòrrer a un Fabra sacralisat i estret per tancar
boques i generar mites, com ja alertava Aracil a començaments
des 80, abans de botar des barco nacionalista.
(tribuna publicada hoy en El Mundo-El Día de Baleares)