EL TALMUD DEMOCRÁTICO

Este mes aparece en Kiliedro un apasionante texto del rabino Jordi Gendra. El artículo, que analiza la esencia pluralista del Talmud, se titula El Talmud democrático: el horno de Ajnai o el valor de argumentar.  

- El forn d-Akhnai o el valor d’argumentar.

(JORDI GENDRÀ).

Estructura:

1- La influència del platonisme en el nostre pensament: "jo tinc raó, tú estas equivocat". És posible un altre model.

2- Breu intro al Talmud: a) estructura de la pàgina. b) periodes: tanna, amora. Stam.

3- Lectura del text.

4- Explicació del text.

5- És possible un altre model? Pluralisme en la nostra societat.

______________

Fonts:

TJ Moed Katan 81, 3:1

TB Baba Metsia 59b

______________

Text

- ‘El forn d’Akhnai’.

TB BM 59b

Aquesta situació és similar a la del forn d’Akhnai. Què va succeir a Akhnai?

En aquell dia, Rabí Eliezer va presentar tots els arguments del mon però ells [la resta de colegues] no els varen acceptar. Rabí Eliezer els va dir: Si la halakhà és com jo dic, aquest garrover ho demostrarà.” El garrover va moure´s 100 cúbits -d’altres diuen que foren 400 cúbits-. Ells li digueren: “Un arbre no ens aporta cap evidència.” Ell va tornar a dir-los: “Si la halakhà és com jo dic, les aigües del Jordà ho demostraran”. En aquell moment les aigües del Jordà canviaren el seu curs. Ell li digueren: “Les aigües no ens aporten cap evidència”. Ell va tornar a dir-los: Si la halakhà és com jo dic, els murs d’aquesta acadèmia ho demostraran”. Llavors els murs varen començar a caure. Rabí Iehoixua els va dir: “Si els savis es discuteixen per una qüestió d’halakhà, què us importa a vosaltres?”. Els murs no varen arrivar a caure per respecte a Rabí Iehoixua i per respecte a Rabí Eliezer tampoc no es varen redreçar. Ell va tornar a dir-los: “Si la halakhà és com jo dic, els cels ho demostraràn”. Llavors varen sentir una veu que provenia del cels dient: “Què teniu en contra de Rabí Eliezer? La halakhà és com ell diu!”. Rabí Iehoixua es posà dempeus i digué: “No està en els cels!” (Dt 30:12). Què significa “No està en els cels?”. Rabí Jeremies va dir: A partir del moment en què la Torà va ser entregada a la muntanya del Sinaí no parem esment a cap veu provinent del cel perquè ja està escrit en el Sinaí que cal seguir la majoria. (Ex 23:2).

[Passat un temps] Rabí Natan va trovar-se amb Elies, el profeta. li va preguntar: “Què va fer el Sant -beneït sigui- en aquell moment?”. Elíes va respondre: Déu va somriure i va dir “Els meus fills m’han derrotat. Els meus fills m’han derrotat”.

_______________

- Comentari:

Si hom afirma que la única forma d’assolir el missatge diví és a través de la interpretació humana, llavors hom ha de justificar el resultat d’aquesta interpretació, la qual pel simple fet de ser humana pot ser errada. Tot i això, cal legitmitzar l’error. L’alternativa –negar la possibilitat d’error significaria la fallida del sistema ja que qualsevol interpretació és, per definició, més o menys incompleta. Per tant el sistema rabínic havia de reafirmar les conseqüències derivades de la contribució humana, fins i tot si les conseqüències eren “clarament” incorrectes.

Aquesta afirmació la podem trobar tal qual a la famosa història anomenada el forn d’Akhnai. Breument, la història presenta una discussió entre Rabí Eliezer (Ben Hircanos, un savi tanaita de la primera meitat del segle segon) i Rabí Iehoixua I alters col·legues. Rabí Eliezer tracta de demostrar que la halakhà ha de seguir la seva opinió invocant tot un seguit de miracles. El darrer d’aquests miracles és una veu celestial que declara que la halakhà ha de seguir Eliezer. Tot i això Rabí Iehoixua respon tot citant Deuteronomi 30:12: “No està en el cels”. És a dir, la opinió dels cels és irrelevant. Cal que siguin els savis els que arrivin a una decisió.

Evidentment cal que asumim que si la veu celestial recolzava la opinió de Rabí Eliezer, es perquè estaria més proper a la “veritat” que la resta. Tot i això, hom rebutja la veritat, i es manté la opinió dels rabins, tot i que objectivament fos un error. Què justifica aquesta posició? Tant el text a TJ com el de TB coincideixen en assenyalar que la font és la propia Bíblia, clarament llegida fora de context i sense tenir en compte el seu significat. Tot i això aquesta mena d’interpretacions són considerades legítimes, i clarament afirmen el triomf del punt de vista dels rabins, tot que pugui ser una opinió errònia.

En un altre punt, els dos textos coincideixen: ja que la voluntat divina ha estat posada per escrit (aquest punt no està esmentat de forma específica en cap dels dos textos) ara està oberta a ser interpretada per la ment humana.

Aquest acord que he descrit fins aqui era esperable, donat el fet que tots dos documents estan oberts a múltiples interpretacions. La conclusió que podem treure´n de la forma talmúdica compartida per ambdos textos és la mateixa: la principal preocupació no seria la veritat per se sino el procés a través del qual s’hi arriva. Tot i les similituts òbvies entre els dos textos, també hi ha importants diferències que es posen de manifest en les respectives versions del relat.

La diferència més evident es la presentació de la exclusió en contra de rabí Eliezer. A TJ, la discussió entre rabí Eliezer i els seus col·legues té l’origen en el fet que la exclusió ha estat prèvia. No sabem quines són les raons per a la tal exclosió. D’altra banda, en el TB, la exclusió es conseqüència de la negativa per part de rabí Eliezer d’acceptar el punt de vista dels seus col·legues i de continuar invocant miracles per a defensar la seva opinió. Hom condemna la insistència reiterada en la “veritat”, fins al punt d’excloure a la persona que fa gala d’aquesta tossuderia. Hom ha de reafirmar de forma clara i contundent l’aspecte pacient i humà del sistema, i la persona que no ho respecta cal que sigui exclosa de qualsevol participació.

La segona diferència important entre les dues versions es la resposta, o absència de resposta, a la conclusió “No és en els cels”. El TJ tanca la discussió amb aquesta cita. EL TB, però, vol saber quina va ser la reacció de Déu a la negativa en contra de la intervenció divina. Aquesta fantasia, de la boca del profeta Elies, diu que la resposta de Déu va ser riure. Déu s’alegra que la veritat divina ha estat descartada en favor del procés humà. Aquesta resposta és especialment escaïent pel TB perquè és precisament el TB i no el TJ el que busca el procés humà, i les alternatives d’interpretació, amb tota la seva exhuberància. Si déu s’alegra de la seva pròpia “derrota”, llavors Déu també hauria d’alegrar-se de la discussió contiguda en el TB, el qual persegueix la contribució humana a la “revelació.” Sense cap mena de dubte, el sistema recolza el procés humà, reconeixent alhora que, tot els possibles errors, és la única opció que tenim.

Això és precisament el que veiem que té lloc en la història del TB. La preocupació pel procés començà pels volts de la 3 / 4 generació d’amoras. En el moment en que el TB comença a assolir el punt de redacció actual, el procés és la única preocupació ja que és només a través del procés que se´ns presenta aproximacions alternatives a la veritat. És per això que al final el procés per se acabés convertint-se en el principal centre d’atenció.

No podem passar per alt les conseqüències d’aquest reconeixement . La recerca de la veirtat de Déu és, sens dubte, un acte de pietat, però el sistema rabínic sosté que hom no pot assolir mai la veritat en el seu global. El millor que podem fer és investigar quina és la veritat, aproximar-nos a la veritat ja que es aquí, en el procés, on podem trobar la veritat. En el seu torn, el procés i l’estudi del procés acaven convertint-se en el darrer acte de pietat. El procés, conegut com a ‘Talmud Torá’, posseix un valor independent i per tant cal practicar-lo. La conseqüència darrer d’admetre que ja no tenim profecia es que el ‘Talmud Tora’, és a dir, la interconexió entre la paraula divina i la raó humana, esdevé un acte meritori per se, al servei de res més.

Com a conclusió, la formula “discussió” del TB representa una moderació de formules dogmàtiques i una admissió que la veritat divina està a l’abast només a través del raonament i la interpretació, i fins i tot llavors, només de forma imperfecta. Les paraules de la Bíblia poden encarnar la veritat, però perquè només podem explorar aquest llibre a través de la aplicació del nostre propi judici, actes d’interpretació que són purament humans, al final, la veritat se´ns pot estar escapant. Ja que per definició, qualsevol interpretació només abasta una part de la veritat, sempre serà necessari tenir interpretacions alternatives. Ja que qualsevol interpretació conté una part de veritat, cal conservar-les, fins i tot aquelles que han estat rebutjades per qüestions pràctiques.

Tot el que hem descrit fins aquí no és sense limits. El sistema de deliberació que el TB descriu implica una comunitat (rabínica) particular amb normes particulars i amb límits particulars. És clar que desde la perspectiva d’aquesta comunitat, hom ha de rebutjar certes interpretacions. Si bé aquestes opinions no serien inherentment menys raonables que altres interpretacions rabíniques sobre el mateix punt, son espúries per a la comunitat. Tot i els límits que la comunitat rabínica assumeix, les alternatives legítimes romanen teòricament infinites i l’espai per al desacord immens.

- Midrash salm 12:

En aquest midraix, la lloança que fa el salmista de la “puresa” de les paraules de Déu és emprada per a fer referència al caracter polifacètic de la Torà. El reconeixement de la complexitat hermenèutica reflexa el valor possitiu que la tradició rabínica dóna a la controversia.

Sl 12:7

Rabbí Iannai va dir: els articles de la Torà no varen ser donats en forma de edictes clars, sinó que respecte a cada article que el Sant –beneït sigui- va ensenyar a Moisès, li va donar 49 raons per les quals dictaminar una cosa pura i 49 per a dictaminar-la impura.

Moisès va dir: Senyor de l’univers, Quant ha de durar això? Aclarim-ho d’una vegada. Li va respondre: “Segueix la majoria” (Ex 23:2). Si la majoria diu que és impur, que sigui impur; si la majoria diu que sigui pur, doncs que sigui pur.

Després de la destrucció de Jerusalem (70ec), els savis es tornaren a reunir a Iavne sota el lideratge de Iohanan ben Zakai. Un dels primers passos que varen haver d’empendre va ser la recol·lecció de totes les tradicions orals provinents de testimonis fiables (eduyot). Aquestes tradicions varen constituir posteriorment la base per la compilació que Judà ha-nasí (judà el príncep) en va fer i que va passar a anomenar-se Mixnà, el document central del judaisme rabínic. La Mixnà no és una tradició monolítica sinó una col·lecció de controvèrsies, incloent-hi moltes opinions que clarament varen quedar arraconades. La següent selecció ha de ser llegida com les reflexions dels mateixos rabins sobre el caràcter multivocal de llur projecte. El primer text fa referència a la conservació de les opinions de Xammai i Hillel en el cas en que la opinió “guanyadora” és la d’una tercera escola.

1. Mishna eduyot 1:4-5

2. Conservar la opinió que hom ha refutat.

Tosefta Eduyot 1:4

La halakhà sempre segueix la opinió de la majoria. Hom conserva les opinions individuals juntament amb les de la majoria.

Rabí Iehuda diu: les opinions individuals varen ser consignades juntament amb les de la majoria perquè en una hora poden ser necessàries i [els savis] hi basaran les seves opinions.

Els savis diuen: les opinions individuals varen ser consigandes amb les de la majoria de manera que, durant una discussió sobre la puresa o impuresa, hom pugui dir a la part que sosté que allò és “impur” segons la tradició de R. Eliezer “La teva opinió es basa en [la opinió minoritària de] R. Eliezer”.

3-. Mishna Eduyot 5:6-7

4-. Donada la natura crítica de les controvèrsies entre les escoles, el Talmud passa a explorar com és possible conviure junts sense dividir-se en faccions. Aquest quart text presenta la situació tant abans com després de que sonès la veu celestial donant la raó a Bet Hillel. TB Ievamot 14 a.

- Pluralisme interpretatiu:

L’occident ha valorat possitivament el debat i el desacord, i els rabins participen d’aquesta opinió. Es veritat que, segons algunes fonts, les controvèrsies tenen el seu origen en circumstàncies històriques trsites, trencament en la cadena de la transmissió causada per errors humans (cf. TB Sota 47b, TB San 88b, Tos hagiga 2:9), pero els textos que presento aquí són molt més representatius, representant un actitut possitiva envers els makhloket (lit. controversia, disputa, desacord). El midraix al salm 12 suggereix que les disputes no són una casualitat sinó que són necesaries: deliberadament Déu va fer la halakhà oberta a diferent interpretacions i regles, donant personalment a Moisès 49 possibles raons en cada sentit, per tant la halakhà no és una ciència exacta. Els rabins acepten amb entusiasme la discussió halakhica, la encoratgen i l’aprecien: “Qualsevol discussió que és nom dels cels és profitosa” (avot 5:17).

Se’ns poden ocórrer vàries raons per a la actitut dels rabins:

-Reconeixement de la vitalitat i la riquesa que la controversia genera en una comunitat.

-La convicció que la veritat es troba en algun lloc entre les dues opinions.

-El desig de mostrar que l’intelecte humà és central en el procés halakhik.

-La idea de que la controvèrsia serveix per a fer la Torà gran i gloriosa (lehagdil torah u le ha’adirá).