-
El forn d-Akhnai o el valor d’argumentar.
(JORDI
GENDRÀ).
Estructura:
1-
La influència del platonisme en el nostre pensament: "jo tinc
raó, tú estas equivocat". És posible un altre model.
2-
Breu intro al Talmud: a) estructura de la pàgina. b) periodes:
tanna, amora. Stam.
3-
Lectura del text.
4-
Explicació del text.
5-
És possible un altre model? Pluralisme en la nostra societat.
______________
Fonts:
TJ
Moed Katan 81, 3:1
TB
Baba Metsia 59b
______________
Text
-
‘El forn d’Akhnai’.
TB
BM 59b
Aquesta
situació és similar a la del forn d’Akhnai. Què va succeir a
Akhnai?
En
aquell dia, Rabí Eliezer va presentar tots els arguments del mon
però ells [la resta de colegues] no els varen acceptar. Rabí
Eliezer els va dir: Si la halakhà és com jo dic, aquest garrover ho
demostrarà.” El garrover va moure´s 100 cúbits -d’altres diuen
que foren 400 cúbits-. Ells li digueren: “Un arbre no ens aporta
cap evidència.” Ell va tornar a dir-los: “Si la halakhà és com
jo dic, les aigües del Jordà ho demostraran”. En aquell moment
les aigües del Jordà canviaren el seu curs. Ell li digueren: “Les
aigües no ens aporten cap evidència”. Ell va tornar a dir-los: Si
la halakhà és com jo dic, els murs d’aquesta acadèmia ho
demostraran”. Llavors
els murs varen començar a caure. Rabí
Iehoixua els va dir: “Si els savis es discuteixen per una qüestió
d’halakhà, què us importa a vosaltres?”. Els murs no varen
arrivar a caure per respecte a Rabí Iehoixua i per respecte a Rabí
Eliezer tampoc no es varen redreçar. Ell va tornar a dir-los: “Si
la halakhà és com jo dic, els cels ho demostraràn”. Llavors
varen sentir una veu que provenia del cels dient: “Què teniu en
contra de Rabí Eliezer? La halakhà és com ell diu!”. Rabí
Iehoixua es posà dempeus i digué: “No està en els cels!” (Dt
30:12). Què significa “No està en els cels?”. Rabí Jeremies va
dir: A partir del moment en què la Torà va ser entregada a la
muntanya del Sinaí no parem esment a cap veu provinent del cel
perquè ja està escrit en el Sinaí que cal seguir la majoria. (Ex
23:2).
[Passat
un temps] Rabí Natan va trovar-se amb Elies, el profeta. li va
preguntar: “Què va fer el Sant -beneït sigui- en aquell moment?”.
Elíes va respondre: Déu va somriure i va dir “Els meus fills
m’han derrotat. Els
meus fills m’han derrotat”.
_______________
-
Comentari:
Si
hom afirma que la única forma d’assolir el missatge diví és a
través de la interpretació humana, llavors hom ha de justificar el
resultat d’aquesta interpretació, la qual pel simple fet de ser
humana pot ser errada. Tot i això, cal legitmitzar l’error.
L’alternativa –negar la possibilitat d’error significaria la
fallida del sistema ja que qualsevol interpretació és, per
definició, més o menys incompleta. Per tant el sistema rabínic
havia de reafirmar les conseqüències derivades de la contribució
humana, fins i tot si les conseqüències eren “clarament”
incorrectes.
Aquesta
afirmació la podem trobar tal qual a la famosa història anomenada
el forn d’Akhnai. Breument, la història presenta una discussió
entre Rabí Eliezer (Ben Hircanos, un savi tanaita de la primera
meitat del segle segon) i Rabí Iehoixua I alters col·legues. Rabí
Eliezer tracta de demostrar que la halakhà ha de seguir la seva
opinió invocant tot un seguit de miracles. El darrer d’aquests
miracles és una veu celestial que declara que la halakhà ha de
seguir Eliezer. Tot i això Rabí Iehoixua respon tot citant
Deuteronomi 30:12: “No està en el cels”. És a dir, la opinió
dels cels és irrelevant. Cal que siguin els savis els que arrivin a
una decisió.
Evidentment
cal que asumim que si la veu celestial recolzava la opinió de Rabí
Eliezer, es perquè estaria més proper a la “veritat” que la
resta. Tot i això, hom rebutja la veritat, i es manté la opinió
dels rabins, tot i que objectivament fos un error. Què justifica
aquesta posició? Tant el text a TJ com el de TB coincideixen en
assenyalar que la font és la propia Bíblia, clarament llegida fora
de context i sense tenir en compte el seu significat. Tot i això
aquesta mena d’interpretacions són considerades legítimes, i
clarament afirmen el triomf del punt de vista dels rabins, tot que
pugui ser una opinió errònia.
En
un altre punt, els dos textos coincideixen: ja que la voluntat divina
ha estat posada per escrit (aquest punt no està esmentat de forma
específica en cap dels dos textos) ara està oberta a ser
interpretada per la ment humana.
Aquest
acord que he descrit fins aqui era esperable, donat el fet que tots
dos documents estan oberts a múltiples interpretacions. La conclusió
que podem treure´n de la forma talmúdica compartida per ambdos
textos és la mateixa: la principal preocupació no seria la veritat
per se sino el procés a través del qual s’hi arriva. Tot i les
similituts òbvies entre els dos textos, també hi ha importants
diferències que es posen de manifest en les respectives versions del
relat.
La
diferència més evident es la presentació de la exclusió en contra
de rabí Eliezer. A TJ, la discussió entre rabí Eliezer i els seus
col·legues té l’origen en el fet que la exclusió ha estat
prèvia. No sabem quines són les raons per a la tal exclosió.
D’altra banda, en el TB, la exclusió es conseqüència de la
negativa per part de rabí Eliezer d’acceptar el punt de vista dels
seus col·legues i de continuar invocant miracles per a defensar la
seva opinió. Hom condemna la insistència reiterada en la “veritat”,
fins al punt d’excloure a la persona que fa gala d’aquesta
tossuderia. Hom ha de reafirmar de forma clara i contundent l’aspecte
pacient i humà del sistema, i la persona que no ho respecta cal que
sigui exclosa de qualsevol participació.
La
segona diferència important entre les dues versions es la resposta,
o absència de resposta, a la conclusió “No és en els cels”. El
TJ tanca la discussió amb aquesta cita. EL TB, però, vol saber
quina va ser la reacció de Déu a la negativa en contra de la
intervenció divina. Aquesta fantasia, de la boca del profeta Elies,
diu que la resposta de Déu va ser riure. Déu s’alegra que la
veritat divina ha estat descartada en favor del procés humà.
Aquesta resposta és especialment escaïent pel TB perquè és
precisament el TB i no el TJ el que busca el procés humà, i les
alternatives d’interpretació, amb tota la seva exhuberància. Si
déu s’alegra de la seva pròpia “derrota”, llavors Déu també
hauria d’alegrar-se de la discussió contiguda en el TB, el qual
persegueix la contribució humana a la “revelació.” Sense cap
mena de dubte, el sistema recolza el procés humà, reconeixent
alhora que, tot els possibles errors, és la única opció que tenim.
Això
és precisament el que veiem que té lloc en la història del TB. La
preocupació pel procés començà pels volts de la 3 / 4 generació
d’amoras. En el moment en que el TB comença a assolir el punt de
redacció actual, el procés és la única preocupació ja que és
només a través del procés que se´ns presenta aproximacions
alternatives a la veritat. És per això que al final el procés per
se acabés convertint-se en el principal centre d’atenció.
No
podem passar per alt les conseqüències d’aquest reconeixement .
La recerca de la veirtat de Déu és, sens dubte, un acte de pietat,
però el sistema rabínic sosté que hom no pot assolir mai la
veritat en el seu global. El millor que podem fer és investigar
quina és la veritat, aproximar-nos a la veritat ja que es aquí, en
el procés, on podem trobar la veritat. En el seu torn, el procés i
l’estudi del procés acaven convertint-se en el darrer acte de
pietat. El procés, conegut com a ‘Talmud Torá’, posseix un
valor independent i per tant cal practicar-lo. La conseqüència
darrer d’admetre que ja no tenim profecia es que el ‘Talmud
Tora’, és a dir, la interconexió entre la paraula divina i la raó
humana, esdevé un acte meritori per se, al servei de res més.
Com
a conclusió, la formula “discussió” del TB representa una
moderació de formules dogmàtiques i una admissió que la veritat
divina està a l’abast només a través del raonament i la
interpretació, i fins i tot llavors, només de forma imperfecta. Les
paraules de la Bíblia poden encarnar la veritat, però perquè només
podem explorar aquest llibre a través de la aplicació del nostre
propi judici, actes d’interpretació que són purament humans, al
final, la veritat se´ns pot estar escapant. Ja que per definició,
qualsevol interpretació només abasta una part de la veritat, sempre
serà necessari tenir interpretacions alternatives. Ja que qualsevol
interpretació conté una part de veritat, cal conservar-les, fins i
tot aquelles que han estat rebutjades per qüestions pràctiques.
Tot
el que hem descrit fins aquí no és sense limits. El sistema de
deliberació que el TB descriu implica una comunitat (rabínica)
particular amb normes particulars i amb límits particulars. És clar
que desde la perspectiva d’aquesta comunitat, hom ha de rebutjar
certes interpretacions. Si bé aquestes opinions no serien
inherentment menys raonables que altres interpretacions rabíniques
sobre el mateix punt, son espúries per a la comunitat. Tot i els
límits que la comunitat rabínica assumeix, les alternatives
legítimes romanen teòricament infinites i l’espai per al desacord
immens.
-
Midrash salm 12:
En
aquest midraix, la lloança que fa el salmista de la “puresa” de
les paraules de Déu és emprada per a fer referència al caracter
polifacètic de la Torà. El reconeixement de la complexitat
hermenèutica reflexa el valor possitiu que la tradició rabínica
dóna a la controversia.
Sl
12:7
Rabbí
Iannai va dir: els articles de la Torà no varen ser donats en forma
de edictes clars, sinó que respecte a cada article que el Sant
–beneït sigui- va ensenyar a Moisès, li va donar 49 raons per les
quals dictaminar una cosa pura i 49 per a dictaminar-la impura.
Moisès
va dir: Senyor de l’univers, Quant ha de durar això? Aclarim-ho
d’una vegada. Li va respondre: “Segueix la majoria” (Ex 23:2).
Si la majoria diu que és impur, que sigui impur; si la majoria diu
que sigui pur, doncs que sigui pur.
Després
de la destrucció de Jerusalem (70ec), els savis es tornaren a reunir
a Iavne sota el lideratge de Iohanan ben Zakai. Un dels primers
passos que varen haver d’empendre va ser la recol·lecció de totes
les tradicions orals provinents de testimonis fiables (eduyot).
Aquestes tradicions varen constituir posteriorment la base per la
compilació que Judà ha-nasí (judà el príncep) en va fer i que va
passar a anomenar-se Mixnà, el document central del judaisme
rabínic. La Mixnà no és una tradició monolítica sinó una
col·lecció de controvèrsies, incloent-hi moltes opinions que
clarament varen quedar arraconades. La següent selecció ha de ser
llegida com les reflexions dels mateixos rabins sobre el caràcter
multivocal de llur projecte. El primer text fa referència a la
conservació de les opinions de Xammai i Hillel en el cas en que la
opinió “guanyadora” és la d’una tercera escola.
1.
Mishna eduyot 1:4-5
2.
Conservar la opinió que hom ha refutat.
Tosefta
Eduyot 1:4
La
halakhà sempre segueix la opinió de la majoria. Hom conserva les
opinions individuals juntament amb les de la majoria.
Rabí
Iehuda diu: les opinions individuals varen ser consignades juntament
amb les de la majoria perquè en una hora poden ser necessàries i
[els savis] hi basaran les seves opinions.
Els
savis diuen: les opinions individuals varen ser consigandes amb les
de la majoria de manera que, durant una discussió sobre la puresa o
impuresa, hom pugui dir a la part que sosté que allò és “impur”
segons la tradició de R. Eliezer “La teva opinió es basa en [la
opinió minoritària de] R. Eliezer”.
3-.
Mishna Eduyot 5:6-7
4-.
Donada la natura crítica de les controvèrsies entre les escoles, el
Talmud passa a explorar com és possible conviure junts sense
dividir-se en faccions. Aquest quart text presenta la situació tant
abans com després de que sonès la veu celestial donant la raó a
Bet Hillel. TB Ievamot 14 a.
-
Pluralisme interpretatiu:
L’occident
ha valorat possitivament el debat i el desacord, i els rabins
participen d’aquesta opinió. Es veritat que, segons algunes fonts,
les controvèrsies tenen el seu origen en circumstàncies històriques
trsites, trencament en la cadena de la transmissió causada per
errors humans (cf. TB Sota 47b, TB San 88b, Tos hagiga 2:9), pero els
textos que presento aquí són molt més representatius, representant
un actitut possitiva envers els makhloket (lit. controversia,
disputa, desacord). El midraix al salm 12 suggereix que les disputes
no són una casualitat sinó que són necesaries: deliberadament Déu
va fer la halakhà oberta a diferent interpretacions i regles, donant
personalment a Moisès 49 possibles raons en cada sentit, per tant la
halakhà no és una ciència exacta. Els rabins acepten amb
entusiasme la discussió halakhica, la encoratgen i l’aprecien:
“Qualsevol discussió que és nom dels cels és profitosa” (avot
5:17).
Se’ns
poden ocórrer vàries raons per a la actitut dels rabins:
-Reconeixement
de la vitalitat i la riquesa que la controversia genera en una
comunitat.
-La
convicció que la veritat es troba en algun lloc entre les dues
opinions.
-El
desig de mostrar que l’intelecte humà és central en el procés
halakhik.
-La
idea de que la controvèrsia serveix per a fer la Torà gran i
gloriosa (lehagdil torah u le ha’adirá).